I.
Quant la douz’aura s’amarzis
e·l fuelha chai de sus verjan
e il auzelh chanjan lor latis,
ez ieu de chai sospir e chan
d’Amor que·m ten lassat e pres,
que eu anc non l’aic en poder.
II.
Las! qu’ieu d’Amor non ai conquis
mas can lo trebalh e l’afan,
ni res tan greu no·s convertis
cum so qu’om plus vai deziran,
ni tal enveja no·n fai res
cum so que om non pot aver.
III.
Per una joia m’esbaudis,
fina, qu’anc re non amiey tan;
quan suy ab lieys si m’esbahis
qu’ieu no·ill sai dire mon talan,
e quan m’en vauc vejaire m’es
que tot perda·l sen e·l saber.
IV.
Tot la gensor que anc hom vis,
encontra lieys non pretz un guan.
Quan totz lo segles brunezis,
de lai on ylh es si resplan.
Dieus me respieyt tro qu’ieu l’ades
o qu’ieu la vej’anar jaser.
V.
Totz trassalh e bran e fremis
per s’amor, durmen e velhan,
tan paor ai que eu·m falhis,
no m’aus pessar cum l’ademan,
mas servir l’ai dos ans o tres,
e pueys ben leu sabra·n lo ver.
VI.
No muer ni viu ni no guaris,
ni mal no·m sent e si l’ai gran,
quar de s’amor no suy devis,
ni sai si l’aurai ni quan,
qu’en lieys es tota la merces
que·m pot sorzer o dechazer.
VII.
Bel m’es quant ilh m’enfolhetis
e·m fai muzar e·n vauc badan;
de leis m’es bel si m’escarnis
o·m gaba derers o denan,
c’aprob lo mal m’en venra bes,
ben leu, s’a lieys ven a plazer.
VIII.
S’ella no·m vol, volgra moris
lo dia que·m pres a coman.
Ai las! tan soavet m’aucis,
quan de s’amor me fetz semblan,
que tornat m’a en tal deves
que nulh’autra non vuelh vezer.
IX.
Totz cossiros, m’en esjauzis
car, s’ieu la dopti e la blan,
per lieys serai o fals o fis,
o drechuriers o ples d’enjan,
mas, cui que plass’o cui que pes,
elha·m pot, si·s vol, retener.
X.
Cercamons ditz: «Greu er cortes
hom que d’amor se desesper!»