| I | |
|
Quan la novelha flor par el verjan - don son vermelh, blanc e vert li brotelh - per la doussor que mou del temps de l’an cobbri mon chant, cum fan li autr’auzelh: quar per auzelh mi tenc de mantas res, qu’az’amar m’es la genser quans nasques. Amar l’aus ieu et aver cor volon mas non l’aus dir mon cor, ans loy rescon. |
|
| II | |
| III | |
| IV | |
| V | |
| VI | |
