Topsfield

Versione stampabilePDF version

I.
Qui bona chansso cossira                                       
non deu tarzar del retraire,                                   
mas ieu, las, que sui ples d’ira,                              
cum la poirai bona faire?                                      
Pero no m’es a vejaire,                                        
si tot joys d’amor me tira,                                    
c’om qu’el mieu pensat s’albira,                               
fes avol son ni mot vaire.                                      

II. 
Quar ben conosc qu’ieu falhira,                                
ges enqueras non a guaire,                                     
que mon bon esper mentira                                      
tant era fals e trichaire;                                     
mas eras me sen peccaire                                       
per joy d’amor que m’espira,                                   
que d’enjan a far se vira                                      
mos cors, e sui fis amaire.                                    
 
III.
Per un joy que m’alezera                                       
estau en bon’aventura;                                         
e quar a totz jorns esmera                                     
la belh’ on mos cors s’atura,                                  
e si tot me desmezura,                                          
ges de lieys no parc m’espera;                                  
ans combat ab queirs de cera                                    
bastimens de peira dura.                                       
 
IV.
Tant es bona, fin’ e vera,                                      
franc’ e de gentil natura                                       
que Dieus, quan lieys fe, no fera                             
mais tam belha creatura,                                       
ni no·n fa d’aital figura,                                     
ni tan no s’i alezera;                                         
quar la nueg, on pus s’asera,                                  
resplandis la cambr’ escura.                                    
 
V.
Manhtas vetz ai en pessatge,                                   
tan m’es de belha companha,                                    
qu’ieu li disses mon coratge,                                  
tro que m’albir que remanha,                                   
quar tem qu’elha·m fos estranha                                
e que dobles mon dampnatge:                                    
pero s’ieu prec per folhatge,                                  
ma dona res no·n gazanha.                                      
 
VI.
Cabaretz, Dieus me contranha                                 
si non avetz dous estatge                                      
e trop pus ric senhoraige                                      
que l’emperi d’Alamanha.