I.
Lanquan vei fueill’e flor e frug
parer dels albres el ramel
e aug lo chan que faun e·l brug
ranas el riu, el bosc auzel,
doncs mi fueill’e·m floris e·m fruch’ Amors
el cor tan gen que la nueit me retsida
quant autra gen dorm e pauz’e sojorna.
II.
Ar sai ieu c’Amors m’a condug
el sieu plus seguran castel
don non dei renda ni trahug,
ans m’en ha fait don e capdel;
non ai poder ni cor que·m vir’ aillors
qu’ensenhamens e fizeutatz plevida
jai per estar, c’a bon pretz s’ i atorna.
III.
Amors, de vos ai fag estug
lonjamen verai e fizel,
c’anc no fis guanda ni esdug
d’amar, ans m’era bon e bel;
e vos faitz m’en dels grans afans socors!
Merces d’aitan, que·l mieils ai ad eslida
don part soleils duesc’al jorn quez ajorna.
IV.
D’enguan mi tueill e d’enueg fug
per l’amor ab que m’atropel,
don ai un tal ver dig adug
re no sai que mentirs s’espel;
hueimais pretz ieu ben pauc lauzenjadors
per so qu’ ieu vueill e·m vol sill c’ai cobida,
et ieu soi cel que·ls sieus digz non trastorna.
V.
Si l’auzes dir, ben saubron tug
que Jois mi monta·l cor el cel,
quar deport mi creis e desdug
la bela que d’amor apel;
mon bon esper mi dotbla sa valors
quar qui mais val mais dopta far faillida
et ill non es de re trista ni morna.
VI.
D’aquest’ amor son lunh forsdug
dompneiador fenhen, fradel,
pero si·s n’an maint pretz destrug
tal que·s fan cueinte et isnel;
et ieu que soi dels leials amadors
estau jauzens, c’Amors e Jois me guida
lo cor en joi, que aillors no·s trastorna.
VII.
Vai t’en, chansos, a la bela de cors
e diguas li c’Arnautz met en oblida
tot’autr’ amor per lieis vas cui s’adorna.