I.
Anz que l’haura bruna·s cal
gir un vers d’amon d’aval;
q’ist mei guerrer maladrei
si fan de gabar vassal,
e cujon se q’est caval,
c’ai perdut, m’aion destrei.
II.
Ja per so uns non guabei
si·m perd; e demostrar n’ei
q’emqeras em tug el bal.
Anc ogan de l’autre frei
farai tornar tal nevei
al mestier Bernart del Gal.
III.
Segnior, eu no soi ges ducs,
ni no veg can tenc sol ducs;
ni de lop ni de lairon
no·s pot gardar desastrucs,
qon fai cel qe es els sucs:
tost a emblar conoisson!
IV.
Ben sap cel de Meolhon
s’ieu fas en, tant con el fon,
o·N Bertran dels Bauz, o·N Ucs;
jamais non tengran blizon,
mas fait cujon aver pron
car ni von cau con sambucs.
V.
Anc pois no·ls tinc per onratz
po·l camps fo desamparatz
per els senes colp de bran!
Dels cavalers la meitatz
degron tener los valatz:
q’il eron be seis aitan!
VI.
Segnior, ben sai q’en estan
ani’ a penr’ un sol dan.
Mas ar soi outrapassatz
et estortz d’aqel afan
per q’eu nau era doptan.
Ar serai abandonatz!
VII.
Anc, pos a ma dona plac
qe·m volgues mal, gaug non ac;
ni jamais no·m deu parer
be, pos eu mezeis m’estrac.
E qi no·m tengues per flac
tot joi laissera cazer.
VIII.
Mas Dieus no saub hanc voler
c’om de tot se desesper;
per qe·m tenc, e si m’esmac,
donna, car ben cud saber
qe jamais no·us an vezer;
mas ges per tant no·m estrac.
IX.
Trobat, per so no m’estrac:
car mos cors, si ben n’esmac,
no m’en daria poder.
X.
Esperat ai et esper
merce, si·us ven a plazer,
donna, per qe no·m n’estrac.